Es a l'ofici de torisme que s'afica a Tolosa aiçò ... Sábon pas gaire de qu'es, mas zo fan ! E quand se lor pòrta informacion sobre l'occitan, sembla pas brica lor pre-aucupacion.
Le Monde diplomatique en llengua catalana,
edició setembre de 2007 (núm. 59): Una nova crisis mundial ?
Les mentides a propòsit de les «armes de destrucció massiva» a l'Iraq expliquen la pèrdua de credibilitat del president dels Estats Units, com també les mentides sobre el finançament del terrorisme. En els dos casos, tanmateix, la manipulació no ha tingut límits, amb contes tan surrealistes que han fet riure més d’un un lector de tires còmiques. Les invencions de Washington sobre els diners del terrorisme li han permès, no obstant això, de controlar bastant més bé els moviments de capitals del planeta.
Max Havelaar, líder mundial en temes de comerç just, pretén respondre a una demanda de consum “diferent” situada sota el prisma de la solidaritat entre consumidors del nord i petits productors del sud. Però l'empresa sembla que ha efectuat un canvi «pragmàtic» aliant-se amb grans grups que disten molt de tenir preocupacions amb els principis.
El sistema universitari nord-americà sempre ha fascinat les elits mundials, encegades per la dotació de les facultats, els espectaculars campus i les biblioteques repletes d'obres. Tot i que durant les dècades de postguerra es va donar una certa democratització de l'ensenyament superior, el sistema universitari sempre ha acceptat centenars d’estudis poc importants i poc concorreguts –excepte pels estudiants pobres apartats de les facultats d'elit. És aquest el model, que substitueix de vegades «diversitat» per igualtat, el que intenta adaptar Europa i particularment França des de l'arribada a l'Elisi de Nicolas Sarkozy?
Demà hi hauran «empreses acadèmiques» controlades per empresaris que disposaran de professors que controlaran els centres? La llei francesa relativa a l'autonomia de les universitats que acaba de ser aprovada sembla un calc dels defectes del model anglosaxó.
«La tempesta per la qual travessen actualment els mercats financers pesarà sobre el creixement mundial». Això deia el director general adjunt del Fons Monetari Internacional (FMI) John Lipsky. Més preocupats que ell per tal de tranquil•litzar l'opinió (i els inversors), els governants dels Estats Units, d'Europa i del Japó volen fer creure que les fluctuacions borsàries no constitueixen altra cosa que un simple accident de recorregut en un cel lliure. L'agitació s’ha incrementat per la fallida als Estats Units d'un mercat immobiliari ple de crèdits atorgats sense lògica: només el segment de préstecs de risc, anomenats «subprime», els crèdits hipotecaris en circulació ascendeixen als 1 bilió 300.000 milions de dòlars; entre un i tres milions de nord-americans podrien haver de vendre el seu habitatge.
Això propagaria el risc al conjunt de l'economia mundial, en què la innovació financera desenfrenada ha afavorit, successivament, la bombolla immobiliària, la crisi de l’habitatge i l'especulació. La reducció dels tipus per als crèdits contindria (o diferiria) uns pocs danys. Però animaria els «bojos matemàtics de Wall Street» a caure en els mateixos errors.
S’anuncia ja la pròxima crisis.
Com Mònaco a França, Macao creix sobre la mar. Tot i haver escapat dels problemes xinesos, en aquesta ciutat s’hi imposen d’altres batalles després que el desembre de 1999 passés a ser controlada per Pequín: les lluites entre els propietaris de casinos arribats de Las Vegas per a construir-hi els projectes més gegantins que es puguin arribar a fer. Alguns fins i tot contemplen la possibilitat de llogar una illa propera a la Xina. A aquest “infern del joc” se li suma una altra problemàtica de la mateixa magnitud: la manca de mà d'obra.
Plantant una bandera en vertical al pol nord el 2 d'agost, una expedició russa iniciava la sorda lluita que es juga en l'Àrtic. Amb un Gran Nord més accessible, el reescalfament climàtic hi hauria de permetre, properament, noves activitats econòmiques. A més de Rússia, els Estats Units, el Canadà, Noruega i Dinamarca rivalitzen pels drets d’aquests fons marins que podrien contenir importants reserves d'hidrocarburs.
Cada estiu centenars de milers de famílies d'immigrants marroquins tornen "al país". Unes ho fan per mar a través de la línia Sète-Tanger. Les
trenta-sis hores de travessia permeten dialogar sobre el Mektoub –el sentit que té la vida. Sempre atapeïts, els vaixells permeten dibuixar un paisatge de la immigració que és una barreja de gran diversitat, lluny de la imatge generalitzada d'una de pretesa "comunitat magribina".
Ja fa molt de temps que els pagesos del sud, sobretot els africans, combaten les injustícies del mercat mundial del cotó. L’any 2007 la batalla s’ha eixamplat pel un nou episodi que ha representat la discreta privatització –per no dir la liquidació– de Dagris. Apadrinant les xarxes de producció que hi estaven integrades, aquest holding agroalimentari francès tenia l'avantatge, com a mínim, de garantir els preus als petits agricultors. El desmantellament d'aquest sistema sota la pressió de les institucions financeres internacionals, però, els debilita perillosament. D'altra banda, sigui quin sigui el seu propietari, el holding continua sent un dels gegants de la influència francesa a l'Àfrica. Darrere d’aquesta crisi hi emergeix, com sempre, la qüestió de les relacions Nord-Sud. Amb el desig de modificar-los, el públic «alterconsumidor» n’espera molt, del “comerç equitatiu”. Però el mateix “comerç equitatiu”no porta molts cops el segell de l’ambigüitat?
Cinquanta candidats i militants guatemalencs van ser assassinats durant la campanya electoral més violenta des de la fi de la guerra civil el 1996.
Darrere aquests crims s’hi entreveu l'ombra de les màfies, composades majoritàriament per ex militars que intenten incrementar la seva influència en la classe política. Més enllà d'aquest context sagnant, les eleccions presidencials del 9 de setembre no haurien de donar lloc a massa canvis.
"Victimisme": aquest terme, inèdit a França fins fa ben poc i pel qual entenem una tendència a tancar-se en una identitat de víctima, ha entrat amb força en el llenguatge actual sense que se sàpiga massa bé per on ho ha fet.
Sovint s’ha usat per referir-se a les minories que lluiten pels seus drets –particularment els descendents d’esclaus o dels colonitzats–, o les
feministes, però s’aplica també, per extensió, a totes les formes de queixa, de disputa o de reivindicació.
El 12 de setembre Etiòpia celebra l’any 2000 (del calendari julià) i els seus dos mil anys d’existència. És una de les més antigues nacions del món i una de les poques a l’Àfrica que va preservar la seva sobirania davant l’expansionisme colonial europeu del segle XIX. Per a Addis Abeba, aquest aniversari és l’ocasió per a reforçar un país on pau i democràcia continuen sent fràgils.
SUMARI COMPLET
EDITORIAL - “A les armes!”, Maurice Lemoine
AMBIGÜITATS GEOSTRATÈGIQUES - “La guerra freda del gel”, Dominique Kopp “Venus i els pols”
AMÈRICA LLATINA - “No tot és patronal, a Guatemala”, Renaud Lambert “Pla de dretes contra consultes populars”
CINEMA - “«Cartouches gauloises», una pel•lícula de Mehdi Charef”, Tahar Ben Jelloun
DESCOLONITZACIÓ, ENCARA - “París liquida el cotó africà”, Olivier Piot
DOSSIER - “Els discursos sobre el victimisme”, Mona Cholet “Introducció al victimisme: reconeixement o sacralització?”
ECONOMIA - “Quan les finances agafen el món com a ostatge”, Frédéric Lordon
EDUCACIÓ - “Passat i present de l'ensenyament superior nord-americà”, Christophe Charle
“S’han de reduir les facultats europees?”, Christopher Newfield
ELS LLIBRES DEL MES - “El calidoscopi sirià”, Elizabeth Picard
ESTRATÈGIES DE CONQUESTA ESPIRITUAL - “Les mentides de la guerra financera contra el terrorisme“, Ibraim Warde
FRANÇÀFRICA - “L'Àfrica de Sarkozy”, Anne-Cécile Robert
IMMIGRACIÓ - “Els marroquins tornen al país a bord del "Marrakech Express", Pierre Daum
“Unes poques xifres” - “Explosió transitària”
LA XINA - “Macao, entre el joc i la insubmissió”, Any Bourrier
MISERABILISME, POPULISME - “Max Havelaar o les ambigüitats del comerç just”, Christian Jacquiau
MÓN - “Etiòpia celebra el (segon) mil•leni”, Arbahru Zewde
PALESTINA - “Israel, l’antisemitisme i l’ex president Carter”, Mariano Aguirre
“Les contradiccions d’Isaac Rabin”, Joseph Alagazy
CRÈDITS DE L'EDICIÓ EN CATALÀ - EDITORS - Eva Tauler, Josep Parramon, Josep Guirao
DIRECTOR - Lluís Lega
REDACCIÓ I TRADUCCIONS, Eva Alcántara, Judit Farrerons, , Eva Lega, Salvador Pallarès-Garí, Carles Prió, Elisenda Riera, Ramon Usall
DIRECCIÓ EDITORIAL, Món Diplomàtic SL (Grup PIFX) - Andorra - Av. Santa Coloma, 36 - Andorra la Vella - Girona - Ciutadans, 15, pral. - 17005 Girona
Direcció de la publicació - Associació Món Diplomàtic - Alpens, 39, pral. 3 - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 279 863
Ai serbat lo tèxte original en lenga catalana, me sembla important per veire la qualitat de la lenga.
Es una aisina que fauta en lenga occitana.
Ai la chança d'èstre abonat a Mesclum la pagina setmanièra occitanista de La Marseillaise. Mas aquesta setmana es, amai d'aquesta pagina, es un article en pagina 26 que amerita d'èstre valorizat.
« Mondializacion. Planhièra de dubèrtura de l'universitat d'estiu del Medef consacrat a la mondializacion. Los estats paures vòlon ben jogar lo jòc mas qun e amb quinas règlas ? »
Quí n'a escrit quicòm dins Le Monde ?
Lo títol contunha en apondre a l'interès de l'article :
« Los Estats paures tústan a la pòrta del Medef [...] »
Es lo president de la Comision de l'Union Africana, Alpha Omar Konaré que a donat lo seu punt de viste grèu sus las règlas de la mondializacion e qu'o explica al Medef.
Dins las paginas Mesclum de La Marseillaise, pagina en occitan provençal que dona un fum d'agenda e mantunes tèxtes militants e literaris, podiái trapar una conclusion a aqueste bilhet escadós :
« Esòp, lo fabulista fabulós - Leis abelhas, que volián pas donar son meu ais òmes, anèron veire Zeus e li demandèron que li donèsse pron de fòrça per tuar d'un còp d'agulhon cu s'aprochariá tròp de la bresca. Aquò agradèt pas a Zeus que decidèt que, tre que ponherián, perdriá, dau còp son agulhon e la vida.
Quand fas de tòrt, se revira contra tu. » Revirada de l' occitanista Guiu Matieu.
Son prevenguts per Esòp al Medef.
Mas abans de jogar, vos vòli informar que las règlas internacionalas sus l'environa quand son prèsas seriosament an una certana eficacetat. Segon la fòto que ai junt al jòc que traparètz amont aqueste tèxte.
E coma a l'internacional, l'intervencionisme fonciona, podètz pensar que suls individús aiçò es similar, sus vosautre tanben. E puèi se cadun se pensa concernit, benlèu que la planeta serà protegida per totes/as de faiçon individuala, per aver lo collectiu, en passar pel vesinat, lo nacional, l'estatal, lo costat Unional europenc, etc... dincal planetari. « Utopia » diràn mantunes, barrrh ! Jà es perdut per els o elas, pòdon passar lo juec miu, un jòc de lingüistica aplicada, aplicada a la pedagogia de la legida o lectura.
Aital - Es que legissètz per letra o reconeissètz los mots per l’auburi ? (siloèta). Fasètz legida dels mots de naut en bas e la colomna 1 abans la segonda seguida. Davalatz aviat, en préner juste lo temps de reconéisser los sens de cada mot. Cronometratz-vos. [fait amb l'ajuda de mensual Sciences&Vie paregut en setembre 2007].
Es un jòc, quitament per los que díson juec en occitan ... n'i a per totes/as. E alara se podrà escriure que es un juec de paraulas, nomàs 'quò ! Enfin, quasi...
Lista primièra e la colomna 1, la cal legir a la vitessa que pensatz bona, mas aviat, car lo temps es argent [ :-))) ].
Díder
Coènh
Luòc
Devath
Sòus,
Tots
Verd,
Braç
Teit
Legir
Amicalament
Jove
Pron
Long
Can
Gos
Vaquí
Mas
Votz
Anar
Seguit
Ivèrn
Sort
Mena
Vida
Roge
Alara
Nègre
Sol
Leugièr
Atanben
Rauba
Lilàs
Vist
Còp
Aviat
Cambiatz de lista, Cambiatz de lista, abans fasètz lo compte ; Temps de legida lista 1 : …… min …… s
Ben, ara l'autra lista, numèro 2.
Fatiguar
Silenci
Malastrós
Començar
Vriuleta
Automna
S’assetar
Vilatge
Dementre que
Visitar
Monsénher
Original
Benlèu
Sempre
Veitura
Aprèp-miègjorn
Mantunes
Vóler
Ironda
Entendre
Somriure
Recontar
Devenir
Trabalh
Companhon
Insècte
Lendeman
Religion
Uelhada
Sofrir
Darrièr
Monstrar
Preparar
Merçants
Urós
Çaquelà
Sobtament
Temps de legida lista 2 : …… min …… s - Aital podrètz comparar las legidas de las listas aquestas e aital vos donarà l'enveja de gaitar l'entrevista -p.150 de la meteissa revista- entrevista d'En Michel Violet, redactor de la revista francesa Les actes de lecture.
E per escàs, se cal comparar los dos tempses ensemble, se la lista 2 > lista 1 legissètz per letra e d'autres exercicis vos seràn necites, se las doás legidas an un temps similar identificatz ben los mots per l'auburi e cap estudi es necite : sètz normal. Res es dit per los que an lista 2 < lista 1 ... benlèu que cal veire quicòm mai que la legida.
Es lo nom d'una revista tolsana, ai agut de pagar 4 € pel numèro de junh de 2007. Bon, la revista amerita per aver gausat parlar politica e en fin de revista i a de poesia en lenga francesa...
Mas la lenga occitana i es absenta, talament bèstia aiçò per una revista que se vòl de tenguda bèla e tolsana de vertat.
Ai notat çaquelà una responsa d'En Christophe Lèguevaques que prepausa un projècte per Tolosa, e se dèu segurament vóler presentar a las eleccions.
«Question deThierry Delaveau, cap-redactor de L'Étranger : Alara quinas son las vòstras prepausicions ?
- Per èstre coërent, propausi d'adralhar la meuna candidatura de Tolosa per 2013 sul tèma de la « resisténcia a la consomacion del monde ». Dels catares a Jean-Pierre Vernant, en passar per aquel « trobador-filosòfe de l'infinit » que es Giordano Bruno, Tolosa se dèu mostrar sense qu'es del Gèni d'Òc mas tanben que pòt devenir, se se ne dona mejan, una capitala dels sabers culturals, scientifics e morals, en ret ambe las autras capitalas culturalas del monde. Dins lo «Gèni d'Òc » (1943), Simone Weill parla de Tolosa al XIIen sègle, ambe vam e baila mantunes sendèrs d'accions : « una civilizacion miègterrana a pujat, que benlèu auriá pogut èstre ambe lo temps fargat tal un miracle segond, que benlèu auriá tocat un gran de libertat espirituala e de feconditat atanplan nauta que la Grècia antiga, se l'aviá pas matat » Se Tolosa dèu devenir capitala europenca de la Cultura en 2013, se dèu religar ambe la seuna istòria e devenir un luòc de resisténcia a la « consomacion » del monde. Per portar l'objectiu aqueste, avem creat un Comité des résistances culturelles (CRC) que es dubèrta a totes, maiquetot a los que vòlon gardar clar lo caractèr subvertiu de la cultura e que vòlon dintrar en resisténcia contra la societat de mèrças. »
Lo projècte es devolopat sus un site Internet.
La pensada aquesta dona sense que l'objectiu, mas pas brica la faiçon de far (segur que a mestièr dels occitanistas), e encara mens dels mejans (car se l'objectiu es ben notat lo còst es ges valorizat), que vertadierament van fautar per bastir aqueste «Toulouse 2013» que vesem corrir marcat sus un mini-bus tisseo dempuèi mai de dos meses.
Sabi pas ont es la pensada culturala sus l'èstre e l'aver, aquí ; sabi pas tanpauc se aquestas paraulas son per fargar una politica de l'èstre, ambe un balanç juste per l'aver ? O benlèu que lo sistèma liberal farà que l'aver serà de mens en mens considerat, mens de subvencion d'Estat, o oficiala e locala, e mai de mercat dins la cultura, e alara s'espera que la cultura de l'èstre damorarà, mas alara es faire fin de la destruccion lingüistica francesa contra la lenga dels Trobadors [pas Troubadours], e sobretot de l'administracion del Ducat d'Aquitània.
Es un discors politic, pauc clar.
La revista novèla e ecologista de Nauta-Provença, « L'âge de faire », l'edat de faire, prepausava un dorsier sus l'esperanto, partent de las qualitats de l'esperanto es un dorsier plan fait.
Partent dels avençes lingüistics franceses es una aisina lingüistica que se coneis pas pron, e qu'es pas estada descrita ; car sovent los franceses considèran que l'apreneson de las lengas es pas mai complicat per un francés que per una autra nacion de la planeta ; vertat e pas vertat, vist l'encloscatge educatiu francés a prepaus de las lengas, la dificultat es sancièra, talament que pensi que lo monolingüisme francés es un monoteïsme lingüistic republican.
Dins lo dorsier prepausat s'assegurava que l'esperanto es una lenga simpla ; es vertat, e es simpla tanben d'apreneson, aital, per un monolingüe francés serà aisida car una apreneson d'un sistèma lingüistic simpla, e donc se farga aital un biais original per aver un sistèma binari dins lo cap de l'aprenaire de saber lo monde e de ne far las doás descripcions. Puèi podrà aprendre d'autras lengas, las lengas istoricas o autras.
Car pel segond punt, a part dins lo mitan d'intellectuals convençuts per aprendre aquesta lenga, l'esperanto es pas generalizar dins lo sentit de la primièra assersion, e sobretot pels parisencs perqué aquestes aprenguèsson las lengas de França. Donc la compreneson dels pòbles passarà encara per la coneisséncia d'autras lengas, e es benastrós, car los promotors de l'esperanto son pas brica per la destrucion de las lengas, coma los franceses zo son, párlan pas de la solucion unica per intercompreneson, coma zo fan los franceses : « il faut parler la même langue pour se comprendre » [e aital son los primièr a vóler l'anglés dins las institucions europencas o a votar contra la lenga catalana al Parlament d'Estrasborg ], quí a pas entendut aquesta frasa en França ? E lo postulat aqueste èra per far atudar lo locutor en lenga de França, lo patejaire !! Perqué ? « Il faut être poli » ( entendut en 2007 dins lo mètro de Tolosa frasa dicha per un jove de 25 ans ), per exemple.
Donc, per sa qualitat e pel seu contengut, plural e vertadierament ecologista, pel seu supòrt, vos aconselhi tanben la revista « l'âge de faire », demai la revista es fargada en Occitània, mas en lenga francesa.
L'abonament es de 23 €, que conten la participacion a l'associacion gavidaire, es un abonament participatiu.
La revista es faita sus papièr reciclat, normal, e en Provença (Occitània).
La vida diplomatica dels franceses pòrta un eveniment que marca l'istòria, mas benlèu perqué es gaire gloriós, lo mite istoric francés, reial o republican, zo pòrta pas al cim de la coneisséncia, nimai dins los discours republican e socialista del XXIen sègle, aiçò per dire França al monde... e ben segur lo fait dona l'encausa.
Aital al sègle XVIen, la guèrra entre França (capeciana) e Espanha (que èra pas borborica) se debanava tranquillament, coma normal per aquestas expressions estatalas dels primièrs nacionalismes d'expansion en Euròpa, dos "exemples" pels sègles següents que son estats moments per legitimar, puèi legalizar [segon Machiavel], aquestes concèpte de poder d'Estat, puèi de nación [nation] e de nacionalisme[nationalisme].
Mas aquestas expansions se son portadas ambe mentidas de tota mena, quand son estadas donadas l'un a l'autre, son pas grèus car aquestes sobrevívon encara al XXIen sègle, mas per las nacions assimiladas, son las mentidas [messorgas] que fan la condemnacion en la servilitat.
Aital lo tèxte pagina 104 d'aqueste libre Les Habsbourg, per Dorothy Gies Mc Guigan, es un tèxte que pròva una de las mentidas francesas, una mentida de mai que farga França, la de sempre, per sègles e sègles, coma se dís cada dimenge dins las messas de las glèisas catolicas de l'Estat republican francés. Lo tèxte es vièlh [annada 1950 en França] e amerita d'èstre tornamai publicat.
Lo tèxte s'inscriu dins la vida de la mai granda familha europenca, la que durèt mai de 4 sègles sul continent.
V Las Annadas Triomfantas
Pendent detzena d'annadas que seguísson lo seu coronament a Ais-de-Capèla, alara que lo sègle e el-meteis avián pas encara trenta annadas, Carle [nòta del godilhaire : Carle V de Castilha e d'Aragon] pujava per escalon dincal fait de la glòria. Aguèt fortuna bona, pendent aqueste periòde, de metre en desfaita totes los nòstres enemics -levat un : Machiavel el-meteis li auriá pas pogut ensenhar de clavar Martin Luther. Foguèt l'enemic dels franceses per la dominacion d'Itàlia e ganhèt la partida: lo jorn del seu vint-e-cinquen aniversari, los Franceses son estats espotits a Pàvia e François Ier fait presonièr.
Un an durant, François Ier demorèt captiu a Madrid, dementre que las negociacions per la seuna rançon e la seuna liberacion s'esperlongavan. Las linhas del tractat de patz que Carle V insistava èran la restitucion d'aquesta partida dels maines borguinhons de la seuna grand-maire que Loís XI s'èra apoderit en 1477 -lo còr de la Borgonha ambe la seuna capitala, Dijon, que èran sebelits los ducs de Borgonha. Fòrça temps, François Ier refusèt, puèi, malaut, excedit per la seuna captivitat, s'acabèt per donar lo seu accòrd e signèt lo tractat de Madrid en genièr 1526. Acceptèt, en mai, de se jónher a Carle V per partir a la crotzada contra los Turcs e, aital per la bona fe, de maridar la sòr de l'emperador, Eleonòr.
Carle acompanhèt lo rei de França pendent una partida del camin e dinca la frontièra. Quand li donèt la man per zo daissar partir, li questionèt :
«- Vous souvenez-vous de tout ce que vous avez promis ?
- Ayez l'esprit en paix, mon frère, repondèt lo rei de França, j'ai l'intention de tenir toutes mes promesses, sinon vous pourrez m'appeler "lâche et méchant" 1*.»
Mantunas setmanas pus tard, François Ier denonciava lo tractat, declarant que l'aviá signat devath contranhença. Aviá jà fait sortir en secret un anèl ambe un messatge al sultan, per cridar l'ajuda dels Turcs. Liura, persuadèt lo novèl papa, Clement VII, de se jónher a la liga que aviá formada contra l'emperador, ambe lo duc de Milan, la republica de Venecia, los Suïssas e las Angleses. Carle V declarèt ambe indignacion que lo rei de França èra pas un gentel-òme e li propausèt de reglar los lors diferents en combat singular. Escriguèt atanben al papa una letra plena de retronjas :
Certains affirment que Votre Sainteté a délié le roi de France du serment par lequel il s'engageait a tenir ses promesses. Mais nous nous refusons à le croire, car ce n'est pas là chose que le Vicaire du Christ pourrait faire 2*.
Mas èra precisament çò que lo Vicari del Crist aviá fait. Entre-temps, Carle, sempre amb mestièr d'argent, s'èra trapat dins l'impossibilitat de pagar lo sòlde de la seuna armada en Itàlia. L'ivèrn de 1526-1527 èra estat tarrible en Itàlia del Nòrd. Mantunas plujas torrentas, la guèrras e l'occupacion avián arroinat lo país. Los mercenaris avián ren tocat dempuèi una pausa, èran en pendelhas, afamats, pès nuds, desesperats. Prèp de Bolonha, l'aramda imperiala se lèva ; e quand lo general Frundsberg, que aviá menat los mercenaris alemands en Itàlia, los bailava tot l'argent que aviá pogut amassar amb grand'dificulats, los prometent mai per l'avenidor, devengèron fat de ràbia e z'amenaçèran de lor lenças al crit de : « Nòstre argent, nòstre argent ! » [...]
Encara uèi los Franceses utilízan los Turcs, ara per criticar l'Union Europèa, Union politica que sembla lor èstre desfavorabla car sábon pas encara que ne son una partida sancièra.
Del costat financièr, la manca d'argent per las coronas europencas èra una constança, per totas, e çaquelà, malgrat tot son damorat al poder e an oprimit los pòbles, coma mejan d'aver d'argent, ambe l'ajuda dels dinerièrs d'Antwerpen, de Bolonha, de Cáurs, etc...
Mas çò que cal notar es la promessa francesa non tenguda... quand se fa promessas per las bancas se ne vira diferent, per sempre. E quitament las bancas fan la politica francesa, quitament e malgrat la votacion del pòble (sempre singular en França).
Los sègles son passats, las promessas francesas non tengudas son estadas una nòrma de règne e de l'establiment d'un Estat centralista, reial, puèi Bonaparte faguèt lo junhet per donar a la republica las meteissas règlas de gestion francesa : las mentidas.
Uèi avem encara un còp l'installacion d'un regim novèl que venem de legir un tèxte que ne fa una descripcion pron bona. Legissem Duhamel per aquò.
Lo retorn del bonapartisme
Per Alain Duhamel
LIBÉRATION : dimercres 22 d'agost de 2007 ( tèxte en lenga francesa, lo ligam es en fin de tèxte )
C’est bien connu : le gaullisme descend du bonapartisme. Cela allait de soi avec le général lui-même, archétype de l’homme providentiel, symbole du charisme plébiscitaire, souverainiste né, monarque républicain et trinité emblématique puisqu’il était à lui seul le roi, la République et la France. Georges Pompidou prolongeait plus prosaïquement cette filiation, avec moins d’épopée et plus de politique, mais en s’inscrivant nettement dans une forme d’empire libéral. Valéry Giscard d’Estaing, l’orléaniste, s’éloignait au contraire de cette tradition, sans cependant renoncer à être lui aussi un souverain élu, en quelque sorte un cousin par alliance de la branche bonapartiste. François Mitterrand feignait la rupture, tout en demeurant le plus bonapartiste des socialistes, au moins dans l’usage qu’il faisait des institutions et dans la représentation de son propre rôle qu’il affichait. Jacques Chirac, malgré son goût pour l’armée, malgré son talent pour l’occupation éternelle du pouvoir et malgré son audace en politique étrangère, était sans doute le moins bonapartiste des présidents gaullistes, ne serait-ce que parce qu’il acceptait d’être vaincu sans abdiquer. Avec Nicolas Sarkozy, c’est au contraire non pas Napoléon qui s’annonce mais le bonapartisme qui revient. Il s’agit d’abord, c’est l’essence même de sa victoire du 6 mai, de concilier rupture et consolidation, d’incarner à la fois l’ordre et le changement. Le jeune Bonaparte, général en chef de l’armée d’Italie, avait compris cela avant tous les autres : fatigués, exténués, épuisés par les secousses, les violences et les renversements constants de situation de la Révolution, les Français aspiraient à un retour au calme mais en aucun cas à l’Ancien Régime. Ils voulaient que les biens nationaux soient confirmés, que la propriété soit garantie, qu’un compromis intervienne avec l’Eglise catholique, que cessent les tumultes, les affrontements et les désordres, exactement ce que leur a offert le bonapartisme, au prix de l’instauration d’un régime autoritaire et plébiscitaire, garantissant la paix intérieure, faisant miroiter le prestige extérieur. Les circonstances ne sont évidemment pas comparables, mais après trente ans de crises enchevêtrées, les électeurs de 2007 voulaient tout à la fois rompre avec la décennie Chirac sans courir d’aventure ni prendre de nouveaux risques. Deux ans après le rejet du référendum européen, ils préféraient l’expérience à l’expérimentation, l’autorité à l’innovation, la rupture tranquille au changement ambigu, bref le bonapartisme au royalisme. Il fallait aussi pour cela une personnalité conquérante, charismatique, volontariste. Ségolène Royal en possédait plusieurs traits, à commencer par la popularité presque religieuse qu’elle a su déclencher chez une grosse fraction des Français. Par ailleurs, elle ne manquait ni de foi en elle-même ni de l’ambition d’un destin. Il lui aurait fallu cependant une préparation méticuleuse, une organisation digne de ce nom et surtout un projet clair. Entre autoritarisme instinctif et démocratie de participation, entre charisme marial et retour à une république parlementaire, entre franco-blairisme personnel et classicisme socialiste maintenu, la clarification n’a jamais eu lieu. Nicolas Sarkozy, en revanche, même si sa tonalité variait considérablement d’un meeting à l’autre, même si ses arguments pouvaient se métamorphoser entre deux émissions, se comportait en conquérant implacablement professionnel, toujours à l’offensive, toujours éloquent, toujours audacieux, menant campagne comme un général heureux, sans cesse en mouvement mais dans l’ordre et dans la séduction : bonapartiste. Il ne craignait pas de friser parfois la démagogie, il jouait ouvertement, lui aussi, la démocratie d’opinion, il utilisait tous les ressorts, toutes les roueries de son talent médiatique : toujours le bonapartisme. Du Premier consul à Charles de Gaulle, l’autoritarisme proclamé et la médiatisation assumée ont toujours été deux armes jumelles. Bonaparte fut le premier général de la Révolution à jouer en virtuose des proclamations enflammées, des articles de presse manipulés, de la correspondance torrentielle dont il bombardait tous ceux qui comptaient à Paris. C’était un précurseur de la médiatisation. L’homme du 18 juin s’est montré au micro, la plume à la main ou devant des caméras intimidées, le disciple flamboyant d’un tel maître. Deux siècles après et deux générations plus tard, Nicolas Sarkozy a lui aussi nettement remporté la bataille médiatique. Chez les bonapartistes, l’autorité personnelle, la primauté médiatique et la scénographie de la rupture contrôlée ont toujours convergé. Nombre d’observateurs étrangers, anglo-saxons en particulier, ont cru découvrir en Nicolas Sarkozy le premier chef d’Etat français réellement converti au libéralisme. Ils connaissent mal l’histoire de France. Derrière les fragments de libéralisme, d’ailleurs déjà présents chez ses prédécesseurs, socialistes compris, c’est toujours, c’est plus que jamais l’ombre du bonapartisme, cette spécificité de la droite française, qui affleure. Nicolas Sarkozy veut instaurer un régime quasi présidentiel : tradition consulaire. Il engage ses réformes tambour battant, au pas de charge : tropisme consulaire. Il aime convaincre, il veut ouvrir, il parie sur une nouvelle bourgeoisie d’affaires, sur le mérite et sur l’argent : héritage consulaire. Il se forge sa propre idéologie, hypervolontariste, hyperréaliste : un miroir contemporain dans un cadre résolument Empire.
Son a un punt que las mentidas francesas se pòdon persegir en patz, malgrat que n'aguèssen ges mestièr del papa per las assegurar.
La mentida e la messorga son las "deux mamelles de la France".
1* 2* en francés dins lo tèxte anglés, e anotat per la traduccion francesa.
Quand los franceses del XXIen sègle nègan l'impausicion lingüistica, son tanben las meteissas còlhas que al XXIen sègle nègan l'unicitat lingüistica occitana, dins mantunas universitats parisencas.
Atencion soi per servar las diversitats lingüisticas ontologicas a la lenga occitana, mas soi pas pel separatisme linguistic, soi pas engatjat dins lo separatisme lingüistic proromanilhista o yannlahitetista, es enganar lo pòble occitan de portar aquestes messatges politics diferenciadors, destriadors, que re-aparéisson de temps en temps quand lo movement occitan puja en popularitat.
Dins lo libre II Descolonizar l'Istòria d'Occitània, Joan Larzac, p.120 prepausa un tèxte utile. imprimit en 1977, mas encara pron d'actualitat, encara !!
«La França escura
Las estadisticas del Baron Dupin, en 1825, revèlan l'opausicion de doás França : Occitània es la « França escura ». E se comprèn : l'alfabetizacion se i fasiá dins una lenga estrangièra, lo francés.
- « Sus diferents ponches de França ont los estatjants de la campanha párlan un idiòma particular, arriba frequentament que los enfants que seguísson las escòlas primàrias comprenon pas las lecturas que fan en francés » 'Circulària de Salvandy, ministre de l'Instruccion publica, 21-10-1838).
- « Es pas quicòm de rare de rescontrar de dròlles qu'an passat d'annadas a l'escòla per aprene una lenga que ten per eles pas que sons intelligibles » (Inspector de l'Arièja, 1836)
- « Sembla que lo francés soaguèsse de chinés » ( Tarn-e-Garona, 1856 ).
- « Aquela necessitat d'aprene primièr una lenga ont se devon marcar totes los progresses es una dificultat seriosa pel regent » ( Tarn, 1856)
- « Lo patés ... es la lenga mairala ; l'enfant lo parla naturalament ; ressontís de longa a son aurelha. Lo francés es tant val dire proscrit dins las relacions de familha e aquò's amb pena sovent que l'òle del Nòrd pòt arribar a se far entendre. ne resulta que, a la dintrada de l'enfant a l'escòla, lo mèstre aurà pas solament a li far legir lo francés, mas encara a lo li far comprene » ( Moissac )
E poiriam, ambe Armengaut (op.cit., pp. 267, 370, 371) multiplicar los exemples se posàvem dins los arquius departamentals o dins la tièra F17 dels Arquius Nacionals. »
Es evident que fins aquí se pausa jamai la question del separatisme francés per decidir de faiçon universitària e dempuèi París que i a mantunes patueses, la lenga en Occitània es unica e sola pausa problèma al francés e a la seuna impocision ; aquesta tactica de dividir per regnar es ges novèla e quand data del XXIen sègle, es convervatisme istoric francés, sempre quand se sembla una pujada de la demanda d'alfabetizacion arribada tornar.
Mas contunham lo tèxte.
« Es evident qu'aquela deculturacion / acculturacion fargava una raça d'elèits que se'n cresián. L'esperit de competicion trapava son primièr terrens tre l'alfabet : Los autres èran de sauvatges. Lo francés es la lenga dels afars e de la capitada : « Les gens aisés du moins sont Français » ditz Michelet, reprenent l'opausicion de Barèra entre « une nation polie au milieu d'une nation barbare ». Lo francés, aquò's admés, es la lenga cultivada, e se cultivar mancava pas de prestigi, dempuèi los fisiocrates. »
Uèi la mentalitat a pas cambiat quand se parla d'un cicle d'ensenhament de l'occitan, l'orientador pensa "seriós" e pensa que l'occitan es pas la bona via, lo conselh se farà sus l'anglés, pas mai ; e aquò sobretot se la persona es occitanofòna.
Uèi la mentalitat a pas cambiat se parla de culture quand lo budgècte per l'occitan passa a la votacion al CR o al CG, jamai de lenga dins lo budgècte, es politicament incorrècte.
Uèi l'occitan es del passat per fargar ligams transfrontalièrs entre institucions politicas [Euroregion, CTP, etc.] o economicas [aeropòrts, CCI], levat per la populaicons dels militants per una causa politica, ecologistas, caçaires, anti-autorota, anti-MTA, pro-corrida, grope de musicians o prescriptors musicals, mèdias alternatius, anti-TGV a Barcelona...
Tornam al tèxte que contunha sul tèma de la qualitat dels nòstres elegits, causa que a gaire cambiat en Occitània.
« Solide que l'evolucion cap a la re-descobèrta de la lenga d'òc, en cò de l'intelligentzia, tòca pas los nivèls elementaris de l'instruccion publica : « Lo pensum de collègi es aquí, lo d'a genolhons de l'escòla primària es aquí ; las aurelhas d'ases del pensionat e de la sala d'asili son aquí per espinchar al passatge, per frapar d'interdiccion lo malurós vocable vengut parià » (La Fara Alès, mòrt en 1846, tèxte en francés) (1). e segon lo vòt de Grégoire, se se fa encara usatge dels dialèctes, aquò's « per exortar lo pòble a los abandonar ». D'aquò lo pòble n'a ges de besonh, mas per lo que vòl sortir de son trauc, la fresa d'aprene carga de dents de lop. Aquela combativitat dona saique als Rasinhacs occitans una competivitat que los met en bona plaça sul mercat, dels nauts emplècs. E pels professors de letras, metam per un Raynouard vengut secretari perpetual de l'Académie Française, arribats al nivèl pus naut, l'aculturacion pòt venir conoissença de la cultura d'òc, e la fècha de la parabòla s'inversar. Mas pels politicians, la corba se'n vai empetegar a l'asimptòta del poder parisenc sense ne poder jamai sortir, sense se poder jamai assimilar perfèitament, Aital dempuèi Guilhèm de Nogaret en passant per Enric IV (2) - e, jos l'Empèri, per Talleirand, Cambacerés, Sieiès, Chaptal, Darú, Montalivet, Portalís-, los Occitans al poder son totjorn estats encliquetats (3) per la maquina. Coma dirà Tocqueville : « La maja part de los que, en França, párlan contra la centralizacion, vòlon pas, dins lo fons, la destrusir : los unes perqué tenon lo poder, los autres perqué comptan lo possedir ». Sus aquel punt, la Restauracion eireta de la revolucion coma la Revolucion aviá eiretat de la Monarquia. »
Tot ciutadan e tota ciutadana occitan/ana participa a l’Estat França, vòta, causís una via o una autra, i viu e vital l’emplega d’una biais o d’un autre, s’organiza de la mesma manièra qu’al nòrd, minja, consoma, despensa, … despensa de la mesma manièra qu’al nòrd, per, en exemple, aver servicis d’Estat de qualitat simalara al sud e al nòrd (1 – e de còps paga dos còps per aver causas dins sa lenga, 2 – de qualitat pariera nos l’explícan los “patriòtes franceses en Occitània, los qu’elegissem!).
Òr, sabem que l’Estat França es endeutat coma es pas possible de creire dins l’Euròpa de la moneda unica, dins lo ceucle fòrt de l’€ fòrt e de la BCE ; cada còp que lo govèrn Sárközy de Nagy-Bóca dona un enleugierament fiscal, un bouclier fiscal per exemple, l’endeutament francés s’enlargís, e lo budgècte per far viure o sobreviure los servicis al pòble d’Occitània son alara de mai en mai bèl (sens escriure sus l’eficacetat de la moneda vital espandida), cada còp que parla de bouclier social, es lo pòrta-menoda nòstre que se redusís.
L’endeutament francés es ges la garantia de la bona gestion de l’argent public pels poders franceses en Occitània.
D’aquesta endeutament ni lo PNO, ni lo POc ne párlan ; AAP a decidit de criticar lo sampitèrne capitalisme coma solucion ultima; mantunas resístan e critícan la gestion parisenca, de la meteissa manièra qu’o fan los Verts, per la botar en regions, alara lo problema trapa un autre luòc de vivença, mas es pas resòugut.
Dins lo son libre «Plus encore» Jean-François de Closets dona pas una solucion, mas dessenha una parla jamai exprimida pels actors politics d’Occitània, ne farem un paragrafe comentat, serà alara fair ambe un tèxte sotalinhat, particular, anotat d’apondons.
[…] De la comoditat d’èstre immortal !
Lo diagnòstic pausat, tot malaut se questiona sul pronostic. «Aquò es grèu mètge ?» Per çò de las entrepresas, las doás responsas serián ligadas : depaus de balanç, mesa en redreiçament judiciària, veire falhida e liquidacion. Pel fait, los nòstres governants, que, dempuèi tantas annadas, presèntan mantunes budgèctes «pedaçats» e multiplícan las promessas messorgièras, se deurián inquietar un pauc. Mantunes patrons son estats perseguits per mens qu’aquò. Mas los òmes politics an pas de dobtar sancions sens qu’electoralas e jamai judiciàrias per fautas de la gestion que fan mal. Quant al mal financièr, es pas sotmetut al meteis dreit e se farga pas de la meteissa faiçon dins lo privat e lo public. Una diferéncia que s’es transformada en trapèla per França [1].
Las agéncias financièras que nòtan los empruntaires sul mercat internacional determínan las condicions de crèdit [2] que son faitas als unes e als autres. Damora que s’abáissan la nòta perqué lo maissant escolan se vei pegar un taus d’interès pus naut. Òr, aquestes sarralicòts lor agrádan de manièra diferenta los Estats que las entrepresas privadas.
En 2005, dónan sempre França ambe la nòta suprèma, lo label magic de AAA que assegura lo crèdit al melhor còst. Emprunt francés, remborsament assegurat. Se tracha pas d’un tracatament de favor, es un simple efèit de relativitat. La situacion de nombroses Estats es mai perilhós que la de nosautres, sembla «mens pièje» per comparason. En Euròpa quitament, los financièrs se mefísan de Grècia, Portugal e d’Itàlia. La sancion a pas esperat, la lora nòta es destada desgraciada.
Acesat darrièr los cancres de la causa, podem encara far illusion, mas la prestigiosa agéncia Standard and Poor’s amaga pas que las nòstras resultas, tal los d’Alemanha çaquelà, respóndon pas mai a las exigencias del club AAA. En l’abséncia d’un vertadièr redreiçament, escapem pas a la relegacion. Lo rapòrt Pébereau daissa çaquelà entreveire l’amenaça d’«una aumentacion de la prima de risc consecutiva a la degradacion de la notacion administrativa». Sul penjal que seguissem uèi, la retrogradacion es inevitabla, ambe per consequéncia una aumentación dels fraisses financièrs ligats als nòstres emprunts. Causa siaguèsse dicha…. Mas quí donc l’ausís ?
Se encara la sola pujada qu’avem de redoblar es ligada a una prima de risc, mas non, i a pas mestièr d’una sancion per enriquir lo crèdit. Benefiscarem uèi de taux istoricament bais [3]. Èran dos còps pus elevats al fial de las annadas 90. De tot biais, pòdon tornar aumentar. Per rason d’aqueste sol fait, lo pès de nòstre endeutament aumentariá fortament e traspassariá los 70 % del PIB en pauc de temps.
Coma se pòt far tala bona cara ambe un malaut parier ? D’ont ven que la meteissa malautiá financièra siaguèsse letala dins lo privat e venela dins lo public ? La diferéncia es deguda a l’immortalitat.
Las entrepresas son de natura mortala. Lo dreit organiza la lora creacion, la lora gestion, mai atanben la lora desaparicion. Quand los afars víran al vinagre, mantunes procediments se bótan en accion, mantunas institucions s’amánan del cas. Se lo mal se tracha d’èstre incuradièr, los liquidadors judiciaris fan plaça neta. En briu, una societat privada en maissanta sentat es pas assegurada de la seuna sobrevida.
Las nacions, al contrari, an vocacion a l’immortalitat [4]. La lora desparicion es jamai prevista per mantunes tèxtes constitucionals. Aquesta perennitat rassegura lo monde de la finança, los creancièrs. Debidors similars son pas a man de desaparéisser sense daissar d’adreiça ! Los governants cámbian, lo regimes s’en van, lo país damora ambe lo seu territòri, las seunas vilas, los seus vilatges, los seus ciutadans e los seus deutes. Es perqué los bolcheviks an davantatge estupeficar lo monde en refusant de remborsar los emprunts tsaristas qu’en massacrant la familha imperiala. Aqueste escandal a jamai servit de precedent [5]. Al XXIen sègle, los pòbles devon sempre respondre dels deutes que foguèron contractats en lo lor nom [6].
Vaquí lo secret d’aquesta “diferéncia a l’endeutament” que sotalinha la comission Pébereau. Quand los governants emprúntan, renvian la carga del finançament als lors successors que, a l’arribada, remborsaràn ajudats per un novèl crèdit, e vital de seguida al fial de las annadas e de las detzenas d’annadas. Los banquièrs son rassegurats, ben segur, per l’immortalitat dels debitors, e, tant longtemps que los fraisses financièrs son pagats, considèran que i a pas perilh dins la damorança.
Es aital que los Estats, notament las grandas poténcias industrialas [7], pòdon viure sus aquesta solvabilitat al rebais que las especialistas crídan la «sostenabilitat» del deute. Gaudísson çaquelà de bèlas facilitats de crèdit e an pas qu’a lançar mantunes emprunts per se donar de l’argent. Aquò fa un quart de sègle que França resista ges a aquesta tentacion. E perqué donc se privar d’aquesta argent «de jamai tornar» ?
Se lo nòstre deute vital s’encamina de faiçon etèrna, nòstra conciéncia s’en trapar leugièra, car los nòstres dròlles aurián pus de las remborsar. Ambe aquesta resèrva que los fraisses financièrs se mátan a jamai. Òr representan auèi prèp de 50 miliards d’€ per annada… e fautaràn pas de s’alordir dins lo futur. Thierry Breton l’a tornar dit [8] : dins lo budgècte, la carga del deute es lo mesme òrdre que lo produït del impòst sul revengut. Pas de que se regaudir al moment de signar mantones chècs al Tresòr Public, pas de que nos plànher nimia. Es juste que suportiam lo pès dels deutes qu’avem contractats. Se nos plaçem dins l’ipotèsi urosa del non-remborsament, los eiritièrs se veiram conficar a jamai una soma pron superiora. Dins vint annadas, dins cinquanta annadas, deuràn pagar una soma que los lors aujòls, quitament pas de redistribucion entre Franceses car la mitat dels nòstres creancièrs son estrangièrs. Mantunas detzenas de miliards daissarián vital França cada annada ambe l’efèit deflacionista que se podrà imaginar.
Tornem a la realitat: quantes temples se podrà perseguir sus la tendença actuala ? Las extrapolacions que son estada faitas nos díson un deute que pujarà a 100 % del PIB tre 2014, 200 % en 2032, e vital de seguida dinca 400 % en 2050. An aqueles nivèls, i a pus de «sostenabilitat» que tenguèsse, se negam dins l’insolvabilitat. Una pròva per l’absurd qu’aquò podrà pas durar. Pels optimistas, devriam poder tenir encara cinc annadas ; pels pesimistas –los realistas- la finala es encara mai aprosmada. Los borsièrs díson que los arbres pújan pas dincal cèl, los liquidadors, els, sábon que los deutes daválan dinca l’infèrn. Basta aqueste estadi certan, los traucs financièrs agísson tal unes traucs nègres : fan una dinamica que adralha irresistiblament lo debitor cap al fons. Coma evitar de la trapèla aquesta se per mal astrada avem pas pogut s’en mainar abans ? [9]
La comission Pébereau a junt l’rodonança al diagnostic. Tractament classic per aquesta mena de patología financièra. Malastrosament es pas una malautiá que cal garir, es lo malaut, un malaut que refusa absoludament de se potingar. Aprèp aver dit tant de mal dels nòstre dirigents, acordem-lor aquesta bèla circonstància aleugerista : an governat mantunes Franceses. Coneisson la gravetat de la situacion de l’autoritat necita per far acceptar una tala politica. E, a la vista de las reaccions que an seguida aquesta publicacion, l’an sempre pas encara. Es de dire que la deriva perseguirà e que ne cal mesurar las seguidas.
La comission Pébereau se limita a entravar la rota que mena França «a perdre la mestresa de [la seuna] situacion financièra». Se pòt sempre esperar que, dins un jump ultim, zo sapièssen en efèit evitar, mas, pel moment, anem tot dreit dins aquesta direccion. Cal donc l’explorar mai en prigondor. Arribat aquí, daissem M.Pébereau e lo seu rapòrt.
Los expèrts que se son questionats sus las nòstras derivas budgetàrias fan pròva de la meteissa retenguda tecnocratica per ne dire la finala. Dels MMnn. Faouroux e Spitz als expèrts de l’INSEE, la conclusion de totes es que la tendença de uèi es la «sostenedoira» e que nos impausarà al final «mantunes ajustaments importants», mantunas «decisions sevèras». Traduissem aqueste lengatge tecnocratic. La «pèrda de la mestresa de las nòstras finanças» a ren a veire ambe las crisis que coneissiam quand los mercats fasián avisar fortament lo franc per sancionar una maissanta gestion, e los plans d’auteritats que fuguèron aplicats per l’escasença d’aquestas crisis monetàrias ne son que mantunas «inflexions» o mantunas «correccions», briu, de la medicina dolça. Los «ajustaments importants» e «decisions sevèras» son d’una autra natura. Quitament los programas Pébereau ne dona qu’un abans-gost pron edulcorat. La contranha internacionala nos fariá sortir de la medecina classica per nos menar lèu dins la medicina d’ugéncia, benlèu quitament la medicina de guèrra [10]. Coma se podrà passar de la «sostenabilitat» a la cessida de pagament ? [11]
[1] Sem alara sul meteis batèu
[2] Las condicions de crèdit son en general mens bonas per un Estat novèl, o que es jamai estat un poténcia mondiala, es de dire colonialista.
[3] L’€ es devengut una moneda refugi car fòrta, tal l’èra lo $ abans la politica dels Bush; aital un jorn la davalada risca d’èstre grèva se par “astrada” la politica volguda per Nicolas Sárközy de Nagy-Bócsa es aplicada a la BCE. Bush es lo modèl economic de Nicolas Sárközy de Nagy-Bócsa.
[4] L’immortalitat dels Estat es un fenomèn que podem negar clarament, mas pas tal coma l’istòria zo establís, mas coma lo juridic zo pensa.
[5] E quitament en copar lo cap a un rei, lo pòble de França a pas abandonat lo seu deute d’Estat en 1789… Donc en se desligar de França, Occitània abandonarà pas la seuna partida de deute. Sem sul meteis batèu.
[6] París gestiona per Occitània, e los elegits locals d’Occitània ne son bravament content.
[7] Aquò es estat pagat al fial de las annadas per una politica d’expansionisme politic d’oltra-mar.
[8] Sempre al moment mediatic que agrada als governants, jamai pendent las eleccions. E los jornalistas trabálhan jamai li’stòria sobretot se es recenta…
[9] La solucion venecuelana es pas mai possibla, car avem pas l’amanada petrolèira.
[10] L’independisme occitanista es la separacion d’ambe França, mas significa separacion e negociacion del ben d’unes Estats novèls, França (pel nòrd donc) e Occitània (pel Sud), lo deute es simplament partatjat, e la proporcion de cadun es simplement evaluada pendent la negociacion… Donc l’independentisme annula pa lo deute fargat per la volontat dels occitans e de las occitanas de se ligar ambe França, simplement es la resulta d’una maissanta causida de partenari, lo partenari francés sap pas gestionar.
[11] Lo tèxte se perseguís, e la solucion se donarà dins la melhora gestion dels prelevaments publics pel ben public de totes. La causa val tanben per Occitània.
« Mai Encara ! demostra coma una generacion predatriça a roinat l'Estat França e daissat lo seus dròlles un Estat amenaçat de cessacion de pagament. A la prima 2006, mantunes jutjèran los meus prepauses excessius. Dempuèi, un fum d'autors, venent d'albadas fòrt diferentas, an reprès e amplificat aquesta demonstracion.[...] Auriái estimat que França semblèsse pus al tablèu que ai prepausat aiçí, qu'un sobresaut impreviste m'impausa de presentar una edicion «revisitada e corrigida».[...] A doás vagadas jà, los electors an coneguts aquestes lendemans de victòria que descántan. La primièra vagada, en 1983, se son resignats, la segonda, en 1995, se son revòltats. La tresena es anonciada per 2008. Semblarà a la primièra o a la segonda ? L'autor -François de Closets- s'atuda a aquesta question e tòrna la man a l'istòria. » escrit en novembre de 2006.
Ambe la contunhacion de la politica UMP sul tèma, car èran ben al govèrn en 2006 abans l'arribada de Nicolas Sárközy de Nagy-Bócsa, es de dire se tapar los uèlhs e las aurelhas, los espèrs seràn puslèu nègres. L'UMP -per electoralisme, mas lo PSf auriá fait parier- vòl seguir lo pòble que «d'aquestas vertats que las vòls pas entendre». L'esquerra nos podrà pas far creire que la pujada dels margirals impòsts sul revengut faràn tapar lo trauc del budgècte de l'Estat pesuc e central. Los conversadors de l'UMP nos faràn pas creire que los presents fiscals faràn un melhor budgècte per l'Estat França.
Lo jornal Marianne explica que l'autor es estat lèu criticat per lo primièr libre editat Sempre Mai, jutjat per d'economistas benpensants, coma un libre de dreita. Mas l'istòria es aital faita que çò d'escrit en 1982, que se i criticava los corporatismes franceses, es devengut istòria de vertat e las solucions son pas estadas trapadas. La seguida Mai Encara ! prevei sòrnes camins per l'Estat França.
Car zo cal ben dire, sem sul meteis batèu per la fauta dels elegits locals de pas aver decidar de se deslargar de França, ambe mai d'autonomia per Occitània.
E se l'Estat far quicòm, seràn a las regions de reprendre lo relai per aver servicis al pòble d'Occitània... car l'abséncia de rason al cap de l'Estat, rason budgetària, serà sempre pagat endacòm : la solucion de l'UMP es de far pagar las regions, car son pas al poder ailà !
Quand lo clientelisme electoral UMP-PSf pòrta las politicas budgetàrias, sem mal partit per l'avenidor.
Libe segond deus Assaigs d'en Michel de Montaigne
Capítol XVII
I a una autra mena de glòria, qu’es una tròp bona opinion que concebem de nòstras valors. Es un’afeccion inconsiderada, dequé nos estimem, que nos representa a nosautres mesmes, autres que sem pas : tala la passion amorosa prèste de las beutats e de las gràcias al subjècte que abraça, e fai que los que ne son tocats de passion, trápan, d’un jutjament trebós e alterat, çò que áiman autre e mai perfèit que n’es.
Vòli pas que, de páur de falhir d’aqueste costat ‘quí, un òme se mesconesquèsse totun, nimai que i pensa èstre mens que çò qu’es. Lo jutjament dèu tot per tot manténer lo son dreit : es rason que vegi dins aqueste subjècte, coma fòra, çò que la vertat li presenta. S’es Cæsar, que se trapa hardit lo mai bèl Capitan del monde. Sem pas que ceremònia ; la ceremònia nos fa seguir, e laissem la substança de las causas ; son sem ficats a las brancas e abandonem lo tronc e lo còrs. Avem après a las Daunas d’arrojar en ausir a sonque nommar çò que cránhon ges de far ; ne gausem pas sonar, a dreict b los nostres c membres, e cranhem pas de los emplegar de tota mena de gorrinèir d. La ceremonia nos defend d’exprimir per paraulas las causas licitas e naturalas, e l’en creses, la rason nos para de s’en fa punt d’illicitas e maissantas, e degun l’en crei pas. Que trapo aicí empestrat és loix de la ceremonia car permet pas sens que se ne parle ben de se, sens que se ne parle mal. La daissem e aquí per aqueste còp.
Ille velut fidis arcana sodalibus olium
Credebat libris, neque, si malè cesserat, usquam
Decurrens alio, neque si benè : quo fit ut omnis
Votiva pateat veluti descripta tabella
Aquel d’aquí commetès h al seu paper i las seunas accions e las seunas pensadas e s’i penguès tal que se sentès èstre «Nec id Rutilio e Scauro citra fidem aut abtractioni fuit. j»
Me remembre donc que, tre la meuna pus tendre enfanga, remarquès en me ne sabi quin pòrt de còrs e dels gèstes testimoniants mantuna aspiracion e piòta fiertat. Ne vòli dire primièr aicí, qu’es pas inconvenient k d’aver condicions e propensions tant pròprias e se incorporadas en nosautres, que se l’aguem pas mejan de sentir e reconéisser. E de talas inclinasons naturalas, lo còrs ne retèn volontièrs mantuna plega sense nostre l sieu e consentament. Aquò èra una certan manfosèr consent de sa beutat, que fasiá un pauc clinar la tèsta d’Alexandre sus un costé m66 e que rendès lo parlar d’Alcibiades mòl e gras n67, Julios Caesar se gratès la tèsta d’un det, qu’es la contenança d’un òme emplès de pensaments penoses 68; e Ciceron, çò me sembla, aguèt acostumat de s’afrescar lo naz, que significa un natural trufandèir. Tals movements pòdon imperceptiblament tocar en nosautres. N’i a d’autres, artificials, dequé ne parla ges, tal las salutacions e reverendas, per aont s’amana, lo mai sovent de tòrt, l’aunor d’èstre ben umble e cortés : se pòt èstre umble de glòria. Soi pron prodigue de bonnetades o, notament en acesta, e ne’n recebi jamai sense revenge, de mantuna qualitat d’òme que ne siá, s’es pas a las meunas cargas. Que desirèsse d’aubuns Princis que conesquès, que ne fosquen pus estauviant, e juste dsipensadors; car, ainsí indiscretament esopendits, ne pòrtan pus de còp. Se son sens esgard, son sense efèit. Entre las contenanças desregladas, doblidem pas la mòrga de Constantius l’Emperador 69, que en public tenguèt sempre la tèsta dreita, sense la desvirar o plegar ni de çai ni de lai, non pas sonque per guaitar los que lo salúdan de costat, aguent lo còrs pincat immobile, sense se daissar anar al branle del seu còche, sense gausar n’i escupir, n’i se mocar, n’i eissugar la cara dabans las gents.
Michel Eyquem dit Michel de Montaigne, edicion de 1487.
[traduïta en occitan amb comentaris que seguísson]
* ai volgut servar lo títol original.
a entendre.
b Es de dire, directament e la grafia es conservada.
c La grafia es conservada.
d Tampona tanplan, al mot gorrinèir ai servat la finala de Bordèu, e farai parier per donar melhor l’esséncia del tèxte.
e Daissarem.
f Emplegat aquí dins lo biais occitan, catalan, e espanhòl.
g «Aquel d’aquí fidava, tal a mantones companhons fidèls, totis los seus secrets als seus libres. Que fuguèt malastrós o urós, jamai aguèt d’autre confident: atanben tot la seuna vida de vicilard si vei pintrar tal dins un tablèu votiu» Horaç, Satiras, II, I, 30.
h Diguèt a docina, fidèt.
i Dins lo biais catalan de l’emplec.
j «Rutilius e Scaurus ne’n son estat ni mai creseguts, ni mens presats.» Tacit, Agricola, I.
k Malseënt.
l Ai servat la grafia.
m Costat, ai volgut servar la grafia originala publicada en 1962.
66 Sortit de plutarc, Coma se podrà destriar lo lausenquèir d’amb l’amic, VIII, Cf. Jean Bodin, République, IV, 6.
n Estan douez d’une extrême deauté, ils n’y aidoient un peu sans y penser, per mignardise, ajústan las edicions publicadas del vivent de Montaigne.
67 Sortit de plutarc, Vie d’alkibiade, I.
68 Sortit de plutarc, Vie de cesar, I.
o Ai servat la grafia, bonetadas.
69 L’emperador Constanç, al rapòrt d’amb Ammien Marcelin, XXI, 16.
